Enyorança al anys 80.
No és cap obvietat dir que l'ésser humà és molt nostàlgic per naturalesa, per què constantment recorda temps passats, i sempre amb un to exagerat d'enyorança per les vivències ja viscudes abans. Sylvester Stallone, el creador d'aquest film no és una excepció, i s'ha volgut fer un homenatge a sí mateix, i a un tipus de cinema que sobretot va triomfar als anys vuitanta on els muscles i la acció eren l'únic important. Ell va ser un dels mites més icònics d'aquest gènere cinematogràfic, però no va ser l'únic. Per això ha escrit un guió, on tenen cabuda quasi tots els actors del gènere d'acció, que van omplir les pantalles de cinema durant aquells anys.
Stallone no vol defraudar als espectadors que veien aquest tipus de pel·lícules sense cap pretensió, i els ofereix les mateixes seqüències d'acció explícites. El problema és que a l'hora de fer la posada en escena, no te el talent d'un director com per exemple John McTiernan, on films seus, com Depredador (Predator, 1987), o La jungla de cristal (Die hard, 1988), van ser canòniques als anys vuitanta, i demostrava que en aquest gènere cinematogràfic és podien fer films de qualitat. Stallone mai ha sigut un bon narrador a l'hora de dirigir, i realment li queda gran posar-se darrere de la càmera. Però la seva proposta és plena d'honestedat, i en tot moment el que ha volgut és fer, (amb més o menys sort), un homenatge a una forma d'entendre el cinema que avui dia no te molta repercussió, però va haver un temps que si que va tenir molt d'èxit.
miércoles, 22 de septiembre de 2010
"Toy Story 3" de Lee Unkrich (2010)
Les joguines no tenen fi.
Què fem amb les joguines quan som grans i ja no els donem utilitat? Aquesta és la pregunta amb la que promou conceptualment la seva pel·lícula el realitzador Lee Unkrich. Després d'haver codirigit altres èxits del meravellós duet que formen els estudis de Pixar i de Walt Disney, com Monstres, S.A. (Monsters, Inc, 2001), Buscant a Nemo (Finding Nemo, 2003), o Toy Story 2 (1999), i haver fet l'edició de per exemple, Cars (2006), o Ratatouille (2007), dirigeix finalment en solitari un film d'animació i ho fa amb gran enginy i destresa. Sempre amb un discurs molt clar sobre el destí de les joguines i el comportament dels nens respecte a elles. Per què no jugarà igual un nen de dos o tres anys (segurament les trencarà), com demostra la seqüència de l'arrasament dels nois petits davant de Woody i els seus amics, que un de més gran que les tractarà millor i utilitzarà la seva imaginació, com també demostra el gran pròleg del film quan juga l'Andy en temps passats? .
La pel·lícula juga molt bé amb les capacitats de tot tipus de públic, ja sigui l'adult per les constants referències cinèfiles o l'infantil per l'entreteniment i l'humor dels genials personatges. Amb la combinació d'aquestes dues fórmules de la seva posada en escena, neixen algunes idees sensacionals, com la de transformar una guarderia en una presó liderada per un cruel os de peluix. Les situacions autoreferencials amb el gènere de films de presons son innumerables, sent molt originals els petits homenatges que es fan a films com L'evasió (Le trou, Jacques Becker, 1960), o Papillon (Franklin J. Schaffner, 1973). L'estructura narrativa del film és impecable amb molt de ritme quasi tot el metratge.
Combina elegantment les situacions de més acció i suspens, com la trepidant fuga de la presó, amb les de més emotivitat, com el desenllaç del relat. Sempre acompanyada d'un genial humor, aquesta tercera part no defraudarà a ningú, i torna a posar al duet Pixar i Disney a l'esglaó més alt de l'animació actual.
Què fem amb les joguines quan som grans i ja no els donem utilitat? Aquesta és la pregunta amb la que promou conceptualment la seva pel·lícula el realitzador Lee Unkrich. Després d'haver codirigit altres èxits del meravellós duet que formen els estudis de Pixar i de Walt Disney, com Monstres, S.A. (Monsters, Inc, 2001), Buscant a Nemo (Finding Nemo, 2003), o Toy Story 2 (1999), i haver fet l'edició de per exemple, Cars (2006), o Ratatouille (2007), dirigeix finalment en solitari un film d'animació i ho fa amb gran enginy i destresa. Sempre amb un discurs molt clar sobre el destí de les joguines i el comportament dels nens respecte a elles. Per què no jugarà igual un nen de dos o tres anys (segurament les trencarà), com demostra la seqüència de l'arrasament dels nois petits davant de Woody i els seus amics, que un de més gran que les tractarà millor i utilitzarà la seva imaginació, com també demostra el gran pròleg del film quan juga l'Andy en temps passats? .
La pel·lícula juga molt bé amb les capacitats de tot tipus de públic, ja sigui l'adult per les constants referències cinèfiles o l'infantil per l'entreteniment i l'humor dels genials personatges. Amb la combinació d'aquestes dues fórmules de la seva posada en escena, neixen algunes idees sensacionals, com la de transformar una guarderia en una presó liderada per un cruel os de peluix. Les situacions autoreferencials amb el gènere de films de presons son innumerables, sent molt originals els petits homenatges que es fan a films com L'evasió (Le trou, Jacques Becker, 1960), o Papillon (Franklin J. Schaffner, 1973). L'estructura narrativa del film és impecable amb molt de ritme quasi tot el metratge.
Combina elegantment les situacions de més acció i suspens, com la trepidant fuga de la presó, amb les de més emotivitat, com el desenllaç del relat. Sempre acompanyada d'un genial humor, aquesta tercera part no defraudarà a ningú, i torna a posar al duet Pixar i Disney a l'esglaó més alt de l'animació actual.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)