miércoles, 16 de febrero de 2011
"Animal Kingdom" de David Michod (2010)
Els estudis cinematogràfics de DreamsWorks i els del duet que componen Walt Disney amb Pixar, tenen pràcticament monopolitzat el gènere d'animació per ordinador a l'actualitat. Formen una dicotomia perfecte amb diferencies molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament s'innoven amb la finalitat de sorprendre al públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks el primer que vol assolir es entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l'últim film animat del estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels super-herois d'una forma convencional i amb gens d'originalitat, re-visitant sobretot l'icònica i clàssica figura del super-heroi referencial de DC còmics Supermán. L'argument es constantment previsible, jugant amb l'ancestral concepte del bé i el mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s'acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d'aparences de qui es el bo o el dolent a la realitat, ja no es cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals, el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l'animació actual.
"Megamind" de Tom McGrath (2010)
Els estudis cinematogràfics de DreamsWorks i els del duet que componen Walt Disney amb Pixar, tenen pràcticament monopolitzat el gènere d'animació per ordinador a l'actualitat. Formen una dicotomia perfecte amb diferencies molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament s'innoven amb la finalitat de sorprendre al públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks el primer que vol assolir es entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l'últim film animat del estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels super-herois d'una forma convencional i amb gens d'originalitat, re-visitant sobretot l'icònica i clàssica figura del super-heroi referencial de DC còmics Supermán. L'argument es constantment previsible, jugant amb l'ancestral concepte del bé i el mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s'acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d'aparences de qui es el bo o el dolent a la realitat, ja no es cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals, el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l'animació actual.
sábado, 20 de noviembre de 2010
"The Last Exorcism" (El último exorcismo) de Daniel Stamm (2010)
Mitologia o realitat?
L'art cinematogràfic no para d'evolucionar i constantment s'introdueixen noves fórmules narratives dins de la seva concepció formal, per atraure a les noves generacions d'espectadors. D'aquesta forma neix un nou gènere completament influenciat per els videojocs, on el punt de vista principal a la narració el dona una càmera subjectiva portada per un personatge dins de la acció del film. Pel·lícules com Rec (Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007), Monstruoso (Cloverfield, Matt Reeves, 2008) o District 9 (Neill Blomkamp, 2009), formen part del canon d'aquest estil, on és fusionen el fals documental amb el thriller o el terror. El último exorcismo és la nova proposta d'aquest gènere, i revitalitza les histories d'exorcismes emfatitzant més en una suposada realitat- per això és combina la subjectivitat de la càmera amb el documental- que en efectistes seqüències escatològiques i violentes, com ens tenen acostumats els films amb exorcismes. El film ens endinsa llavors, en un relat on els espectadors contemplen en primera persona, (en un guió mínim), com un evangelista bastant escèptic deixa que li filmin fent exorcismes sense creure massa en ells. Ens explica com i perquè els fa, fins que la seva consciència ideològica és veu afectada més del compte en un cas que li encomanen. Aquest canvi psicològic del personatge afecta negativament al relat, perquè proposava al seu plantejament un discurs força interessant respecte a les mitologies eclesiàstiques, i al seu desenllaç final és transforma en un senzill exercici de ensurts fàcils amb poca imaginació visual.
L'art cinematogràfic no para d'evolucionar i constantment s'introdueixen noves fórmules narratives dins de la seva concepció formal, per atraure a les noves generacions d'espectadors. D'aquesta forma neix un nou gènere completament influenciat per els videojocs, on el punt de vista principal a la narració el dona una càmera subjectiva portada per un personatge dins de la acció del film. Pel·lícules com Rec (Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007), Monstruoso (Cloverfield, Matt Reeves, 2008) o District 9 (Neill Blomkamp, 2009), formen part del canon d'aquest estil, on és fusionen el fals documental amb el thriller o el terror. El último exorcismo és la nova proposta d'aquest gènere, i revitalitza les histories d'exorcismes emfatitzant més en una suposada realitat- per això és combina la subjectivitat de la càmera amb el documental- que en efectistes seqüències escatològiques i violentes, com ens tenen acostumats els films amb exorcismes. El film ens endinsa llavors, en un relat on els espectadors contemplen en primera persona, (en un guió mínim), com un evangelista bastant escèptic deixa que li filmin fent exorcismes sense creure massa en ells. Ens explica com i perquè els fa, fins que la seva consciència ideològica és veu afectada més del compte en un cas que li encomanen. Aquest canvi psicològic del personatge afecta negativament al relat, perquè proposava al seu plantejament un discurs força interessant respecte a les mitologies eclesiàstiques, i al seu desenllaç final és transforma en un senzill exercici de ensurts fàcils amb poca imaginació visual.
"The Time Machine" (El tiempo en sus manos) de George Pal (1960)
L'odissea de la imaginació.
Viatjar en el temps sempre ha estat un enigma per als grans pensadors de l'historia, i no per casualitat H.G. Wells- el gran mestre amb Jules Verne de la literatura de ciènca ficció del s. XIX i principis del XX- va crear per a la seva novel·la The Time Machine: An invention (1895), una màquina que pogués viatjar per al temps, per imaginar-se com serien el món i l'humanitat al futur. George Pal, productor i director del film, sempre va tenir fascinació per la ciència ficció i per els efectes especials, on era un mestre, i va guanyar 7 oscars, (un d'ells per aquest film). Ens introduïm així, dins d'una pel·lícula on els artesanals trucs en els efectes especials son de vital importància. Totes les seqüències on és mostren com viatja la màquina a través del temps són meravelloses. Hi són fetes amb gran enginy, on els petits trucs de càmera a la fotografia per mostrar el pas del temps, encara avui dia (en l'era digital), sorprenen per la seva eficàcia minimalista a l'estructura narrativa del film, i per la seva bellesa plàstica.
Però la forma narrativa i visual no és l'únic encert del film, ja que té un discurs social i polític molt interessant sobre el comportament i desenvolupament del ésser humà en el futur. Ho demostren les originals escenes on surten els morlocks, (estranyes criatures que viuen sota terra), on nihilistes persones subsisteixen sense govern, i no tenen cap preocupació ni regles. És sense cap dubte la millor versió que s'ha fet mai sobre la novel·la homònima de H.G. Wells, on és demostra que amb pocs recursos tècnics, molta imaginació i gran enginy, és podien fer films de qualitat, com aquest gran clàssic de la ciència ficció.
Viatjar en el temps sempre ha estat un enigma per als grans pensadors de l'historia, i no per casualitat H.G. Wells- el gran mestre amb Jules Verne de la literatura de ciènca ficció del s. XIX i principis del XX- va crear per a la seva novel·la The Time Machine: An invention (1895), una màquina que pogués viatjar per al temps, per imaginar-se com serien el món i l'humanitat al futur. George Pal, productor i director del film, sempre va tenir fascinació per la ciència ficció i per els efectes especials, on era un mestre, i va guanyar 7 oscars, (un d'ells per aquest film). Ens introduïm així, dins d'una pel·lícula on els artesanals trucs en els efectes especials son de vital importància. Totes les seqüències on és mostren com viatja la màquina a través del temps són meravelloses. Hi són fetes amb gran enginy, on els petits trucs de càmera a la fotografia per mostrar el pas del temps, encara avui dia (en l'era digital), sorprenen per la seva eficàcia minimalista a l'estructura narrativa del film, i per la seva bellesa plàstica.
Però la forma narrativa i visual no és l'únic encert del film, ja que té un discurs social i polític molt interessant sobre el comportament i desenvolupament del ésser humà en el futur. Ho demostren les originals escenes on surten els morlocks, (estranyes criatures que viuen sota terra), on nihilistes persones subsisteixen sense govern, i no tenen cap preocupació ni regles. És sense cap dubte la millor versió que s'ha fet mai sobre la novel·la homònima de H.G. Wells, on és demostra que amb pocs recursos tècnics, molta imaginació i gran enginy, és podien fer films de qualitat, com aquest gran clàssic de la ciència ficció.
"Abel" de Diego Luna (2010)
El petit pare.
La disfunció familiar és un tema recurrent al cinema modern, on d'una forma analítica, s'intenten explicar les conseqüències que afecten sobretot als fills, de viure dins d'una família trencada. Així neix l'idea conceptual de la segona pel·lícula com a director del actor mexicà Diego Luna, on s'introdueix a les histories de ficció, després d'haver rodat un biopic documental del boxejador Julio César Chávez.
El film explica el retorn d'un nen de nou anys a la seva casa, després d'haver passat molt temps a un hospital mental per deixar de parlar. Aquest mutisme va ser la conseqüència del trauma que va patir el jove per causa de l'abandonament del pare a la família. Amb aquest argument Diego Luna construeix el que de veritat l'interessa, i fa del film una personal i original proposta. Com de sobte el noi comença a parlar i és converteix en la figura paternal que la família no ha tingut. Les situacions que sempre han d'assumir els adults, ara les fa un nen de nou anys. Això li permet al realitzador mexicà, la possibilitat de poder introduir a la narració tocs d'humor, dins d'un film dramàtic molt dur. Això és sense cap dubte el millor del relat.
La combinació dels gèneres de comèdia i drama hi són perfectament equilibrats, i tenen un to que resisteix bastant bé la major part del film, excepte el desenllaç final, que malauradament acaba sent una mica precipitat i convencional. relat.
La disfunció familiar és un tema recurrent al cinema modern, on d'una forma analítica, s'intenten explicar les conseqüències que afecten sobretot als fills, de viure dins d'una família trencada. Així neix l'idea conceptual de la segona pel·lícula com a director del actor mexicà Diego Luna, on s'introdueix a les histories de ficció, després d'haver rodat un biopic documental del boxejador Julio César Chávez.
El film explica el retorn d'un nen de nou anys a la seva casa, després d'haver passat molt temps a un hospital mental per deixar de parlar. Aquest mutisme va ser la conseqüència del trauma que va patir el jove per causa de l'abandonament del pare a la família. Amb aquest argument Diego Luna construeix el que de veritat l'interessa, i fa del film una personal i original proposta. Com de sobte el noi comença a parlar i és converteix en la figura paternal que la família no ha tingut. Les situacions que sempre han d'assumir els adults, ara les fa un nen de nou anys. Això li permet al realitzador mexicà, la possibilitat de poder introduir a la narració tocs d'humor, dins d'un film dramàtic molt dur. Això és sense cap dubte el millor del relat.
La combinació dels gèneres de comèdia i drama hi són perfectament equilibrats, i tenen un to que resisteix bastant bé la major part del film, excepte el desenllaç final, que malauradament acaba sent una mica precipitat i convencional. relat.
miércoles, 22 de septiembre de 2010
"The Expendables" (Los Mercenarios) de Sylvester Stallone (2010)
Enyorança al anys 80.
No és cap obvietat dir que l'ésser humà és molt nostàlgic per naturalesa, per què constantment recorda temps passats, i sempre amb un to exagerat d'enyorança per les vivències ja viscudes abans. Sylvester Stallone, el creador d'aquest film no és una excepció, i s'ha volgut fer un homenatge a sí mateix, i a un tipus de cinema que sobretot va triomfar als anys vuitanta on els muscles i la acció eren l'únic important. Ell va ser un dels mites més icònics d'aquest gènere cinematogràfic, però no va ser l'únic. Per això ha escrit un guió, on tenen cabuda quasi tots els actors del gènere d'acció, que van omplir les pantalles de cinema durant aquells anys.
Stallone no vol defraudar als espectadors que veien aquest tipus de pel·lícules sense cap pretensió, i els ofereix les mateixes seqüències d'acció explícites. El problema és que a l'hora de fer la posada en escena, no te el talent d'un director com per exemple John McTiernan, on films seus, com Depredador (Predator, 1987), o La jungla de cristal (Die hard, 1988), van ser canòniques als anys vuitanta, i demostrava que en aquest gènere cinematogràfic és podien fer films de qualitat. Stallone mai ha sigut un bon narrador a l'hora de dirigir, i realment li queda gran posar-se darrere de la càmera. Però la seva proposta és plena d'honestedat, i en tot moment el que ha volgut és fer, (amb més o menys sort), un homenatge a una forma d'entendre el cinema que avui dia no te molta repercussió, però va haver un temps que si que va tenir molt d'èxit.
No és cap obvietat dir que l'ésser humà és molt nostàlgic per naturalesa, per què constantment recorda temps passats, i sempre amb un to exagerat d'enyorança per les vivències ja viscudes abans. Sylvester Stallone, el creador d'aquest film no és una excepció, i s'ha volgut fer un homenatge a sí mateix, i a un tipus de cinema que sobretot va triomfar als anys vuitanta on els muscles i la acció eren l'únic important. Ell va ser un dels mites més icònics d'aquest gènere cinematogràfic, però no va ser l'únic. Per això ha escrit un guió, on tenen cabuda quasi tots els actors del gènere d'acció, que van omplir les pantalles de cinema durant aquells anys.
Stallone no vol defraudar als espectadors que veien aquest tipus de pel·lícules sense cap pretensió, i els ofereix les mateixes seqüències d'acció explícites. El problema és que a l'hora de fer la posada en escena, no te el talent d'un director com per exemple John McTiernan, on films seus, com Depredador (Predator, 1987), o La jungla de cristal (Die hard, 1988), van ser canòniques als anys vuitanta, i demostrava que en aquest gènere cinematogràfic és podien fer films de qualitat. Stallone mai ha sigut un bon narrador a l'hora de dirigir, i realment li queda gran posar-se darrere de la càmera. Però la seva proposta és plena d'honestedat, i en tot moment el que ha volgut és fer, (amb més o menys sort), un homenatge a una forma d'entendre el cinema que avui dia no te molta repercussió, però va haver un temps que si que va tenir molt d'èxit.
"Toy Story 3" de Lee Unkrich (2010)
Les joguines no tenen fi.
Què fem amb les joguines quan som grans i ja no els donem utilitat? Aquesta és la pregunta amb la que promou conceptualment la seva pel·lícula el realitzador Lee Unkrich. Després d'haver codirigit altres èxits del meravellós duet que formen els estudis de Pixar i de Walt Disney, com Monstres, S.A. (Monsters, Inc, 2001), Buscant a Nemo (Finding Nemo, 2003), o Toy Story 2 (1999), i haver fet l'edició de per exemple, Cars (2006), o Ratatouille (2007), dirigeix finalment en solitari un film d'animació i ho fa amb gran enginy i destresa. Sempre amb un discurs molt clar sobre el destí de les joguines i el comportament dels nens respecte a elles. Per què no jugarà igual un nen de dos o tres anys (segurament les trencarà), com demostra la seqüència de l'arrasament dels nois petits davant de Woody i els seus amics, que un de més gran que les tractarà millor i utilitzarà la seva imaginació, com també demostra el gran pròleg del film quan juga l'Andy en temps passats? .
La pel·lícula juga molt bé amb les capacitats de tot tipus de públic, ja sigui l'adult per les constants referències cinèfiles o l'infantil per l'entreteniment i l'humor dels genials personatges. Amb la combinació d'aquestes dues fórmules de la seva posada en escena, neixen algunes idees sensacionals, com la de transformar una guarderia en una presó liderada per un cruel os de peluix. Les situacions autoreferencials amb el gènere de films de presons son innumerables, sent molt originals els petits homenatges que es fan a films com L'evasió (Le trou, Jacques Becker, 1960), o Papillon (Franklin J. Schaffner, 1973). L'estructura narrativa del film és impecable amb molt de ritme quasi tot el metratge.
Combina elegantment les situacions de més acció i suspens, com la trepidant fuga de la presó, amb les de més emotivitat, com el desenllaç del relat. Sempre acompanyada d'un genial humor, aquesta tercera part no defraudarà a ningú, i torna a posar al duet Pixar i Disney a l'esglaó més alt de l'animació actual.
Què fem amb les joguines quan som grans i ja no els donem utilitat? Aquesta és la pregunta amb la que promou conceptualment la seva pel·lícula el realitzador Lee Unkrich. Després d'haver codirigit altres èxits del meravellós duet que formen els estudis de Pixar i de Walt Disney, com Monstres, S.A. (Monsters, Inc, 2001), Buscant a Nemo (Finding Nemo, 2003), o Toy Story 2 (1999), i haver fet l'edició de per exemple, Cars (2006), o Ratatouille (2007), dirigeix finalment en solitari un film d'animació i ho fa amb gran enginy i destresa. Sempre amb un discurs molt clar sobre el destí de les joguines i el comportament dels nens respecte a elles. Per què no jugarà igual un nen de dos o tres anys (segurament les trencarà), com demostra la seqüència de l'arrasament dels nois petits davant de Woody i els seus amics, que un de més gran que les tractarà millor i utilitzarà la seva imaginació, com també demostra el gran pròleg del film quan juga l'Andy en temps passats? .
La pel·lícula juga molt bé amb les capacitats de tot tipus de públic, ja sigui l'adult per les constants referències cinèfiles o l'infantil per l'entreteniment i l'humor dels genials personatges. Amb la combinació d'aquestes dues fórmules de la seva posada en escena, neixen algunes idees sensacionals, com la de transformar una guarderia en una presó liderada per un cruel os de peluix. Les situacions autoreferencials amb el gènere de films de presons son innumerables, sent molt originals els petits homenatges que es fan a films com L'evasió (Le trou, Jacques Becker, 1960), o Papillon (Franklin J. Schaffner, 1973). L'estructura narrativa del film és impecable amb molt de ritme quasi tot el metratge.
Combina elegantment les situacions de més acció i suspens, com la trepidant fuga de la presó, amb les de més emotivitat, com el desenllaç del relat. Sempre acompanyada d'un genial humor, aquesta tercera part no defraudarà a ningú, i torna a posar al duet Pixar i Disney a l'esglaó més alt de l'animació actual.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)