"Chicago, año 30", ("Party girl", Nicholas Ray, 1958).

Un abogado crimininalista, que defiende a una banda de mafiosos en el Chicago de los años treinta, (Robert Taylor), conoce un día a una bailarina, (Una exhuberante Cyd Charisse) y ello le hará replantearse su vida. Con este argumento el maestro Nicholas Ray, en cinemascope, en un extraordinario technicolor, y con unos maravillosos números musicales, nos conducirá a su tradicional mundo del melodrama romántico haciendo a su vez un homenaje al cine de gangsters de los años 30. Después de una fiesta Robert Taylor conocerá a Cyd Charisse y quedará totalmente prendada de ella, y ya no podrá escapar de ella. Seguidamente el abogado en una extraordinaria secuencia defenderá a un criminal de la banda del capo interpretado por un brillante, (Lee J. Cobb). Utilizará el método del reloj, una artimaña que utiliza para ganarse al jurado. Siempre le sale bien. Gana el caso, pero después de ver a la bailarina en un número musical maravilloso, empezará a replantearse si su vida a valido la pena ética y moralmente defendiendo a criminales. Ella puede ser la salida para un nuevo comienzo. La extraordinaria utilización del scope y el color utilizados por Ray, refuerzan la idea de un futuro de esperanza de más amor y de poder disfrutar de la vida de una forma más bondadosa. La relación de ambos se estabiliza y se van a un romántico viaje por Europa, ya no hay escapatoria. Él ya ha tomado la decisión, quiere estar con ella y abandonar a la banda criminal. Pero su jefe mafioso no lo acepta y después de amenazarlo con hacerle daño a ella, él aceptará un último caso. Defender a un capo de otra banda, pero acabará por no realizarse tal juicio porque se desencadenará una guerra entre las dos bandas y el abogado al presenciar una matanza, (brillantes secuencias rápidas de tiroteos, en claro homenaje al cine de antaño de gangsters), acabará en la cárcel como instrumento para el fiscal del distrito que quiere empapelar desesperadamente al capo. El abogado saldrá de la cárcel con un arriesgado plan del fiscal para poder atraparlo. Nos vamos a encontrar ante un desenlace del film increible. El capo después de secuestrar a la chica se la mostrará al abogado haciéndole pensar que le ha desfigurado la cara. Recordando la legendaria secuencia de "Los sobornados" de Fritz Lang de 1953 cuando Lee Marvin arroja café hirviendo a la cara de Gloria Grahame, pero aqui es un farol. Entonces el abogado volverá a utilizar su famosa artimaña del reloj pero ahora para salvar su vida. Hace ganar tiempo a la policía que terminará por abatir a la banda mafiosa. Brillante final, la pareja ya está a salvo, el romanticismo de siempre de Ray ha sido el gran desencadenante de los grandes sueños de los protagonistas, pero a diferencia de su film "Los amantes de la noche" ahora se van a cumplir. El pesimismo de antes se convierte en esperanza. Un mundo mejor les aguarda. Una absoluta obra maestra de madurez del gran Nicholas Ray.

"El demonio de las armas", ("Gun crazy", Joseph H. Lewis, 1950). 

Un niño observa una pistola en un escaparate de una tienda de armas, rompe el cristal y la roba junto con su munición, después se resbala y cae al suelo y un policía lo detiene. Ahora en tres extraordinarios flashbacks, su hermana, sus dos íntimos amigos, y su profesora de la escuela, intentan convencer a un juez que le gustan las armas y disparar desde siempre, pero que nunca le ha hecho daño a ningún ser vivo. Con este extraordinario inicio, donde se describe a la perfección la obsesión del protagonista ya desde niño por las armas, pero también su incapacidad de hacer daño a ningún ser vivo, Joseph H. Lewis, uno de los grandes maestros de la serie B de Hollywod, realiza una de las más grandes películas de cine negro de la historia del cine, con una inventiva visual y un ingenio narrativo debido al lógico bajo presupuesto de la película, increíble. Tras el juicio el niño irá 4 años a un correccional de menores y a la armada. Ya es mayor, (ahora ya está interpretado por John Dall), y su obsesión por las armas y su bondad siguen intactos. En una noche en una feria ambulante va a conocer y a quedar totalmente atrapado y fascinado por una de las más crueles y malvadas femmes fatales del género noir, una bellísima Peggy Cummins. Es una fanática de las armas también y su presentación y el duelo con John Dall para demostrar quien es el mejor disparando es una maravilla, ya nos transmite claramente la maldad que va a ejercer ella sobre él y como va a marcar su trágico destino. Tras ganar él, y después de trabajar juntos un tiempo en la feria serán expulsados de ella, y en una brillante secuencia elíptica con rápidos fusionados encadenados, Lewis nos cuenta a la perfección una vez más, como ellos dos se casan, su luna de miel y su inmediata ruina. Él quiere trabajar pero ella ansía una vida de lujos, y convence a Dall de delinquir robando bancos. Él solo lo hace por la atracción que siente por ella. Tras varios robos a pequeños comercios, van a atracar un banco en un excepcional plano secuencia que forma ya parte de la historia del cine. En tres minutos en el mismo plano, Lewis nos cuenta la llegada en coche al banco, el atraco en fuera de campo de él, la disputa de ella con un policía y la fuga y persecución tras la huida, magistral. Tras otro robo, él queda traumatizado tras tener que disparar a las ruedas de un coche policial y ella lo volverá a convecer con su belleza y maldad de hacer un último atraco. Todo es una horrible pesadilla para él, excepto ella. Intentan separarse en dos coches tras la huida para reencontrarse más adelante pero la atracción de ambos es más fuerte y se vuelven a unir. Es como dice el gran diálogo del film, las balas no pueden separse de una pistola. Pero el fatal destino hace que se queden sin el botín del atraco y regresen a las montañas de la infancia de él, donde en un extraordinario desenlace con sus dos amigos de antaño, en un pantano con una niebla que nos remite claramente a una pesadilla, los dos morirán. La malicia de ella con su belleza lo arrastró a él y le venció, y los condenó para estar juntos para la eternidad. Era su único e irremediable destino. La pesadilla finalizó. Una absoluta obra maestra del cine noir, de uno de los grandes maestros de la serie B hollywoodiense.

"True grit" (Valor de ley) de Joel y Ethan Coen (2010)

Henry Hathaway va dirigir la primera versió cinematogràfica de la novel·la de Charles Portis Valor de ley (True Grit), l'any 1969 i es va convertir amb tot mereixement en l'últim gran western del cànon clàssic. No va ser un film modèlic, però ens va deixar una interpretació magistral de John Wayne- amb l'únic oscar que va guanyar a la seva carrera inclòs- i una narració nítida i transparent com el millor cinema clàssic. Els genials germans Coen torna'n a adaptar ara la novel·la de Portis i la fan molt diferent- com era de esperar- de la del film predecessor de Hathaway. Diàlegs estranys, situacions pràcticament surrealistes i un enginyós humor negre son les principals característiques del seu personal estil. Això es el que els fa únics i diferents al panorama cinematogràfic actual i es el que s'espera d'ells a l'hora de visualitzar un dels seus films, però en aquest cas al ser un remake d'un film anterior, no els ha deixat treballar amb la llibertat que els necessiten- com ja els va passar a la nova versió de Ladykillers l'any 2004- i acaben fent un film força ensopit i tediós perquè intenten portar el relat al seu univers narratiu i visual i al mateix temps volen ser fidels a la pel·lícula de Hathaway, i no aconsegueixen equilibrar cap dels dos conceptes, repercutint així en excés en el to i en el seu ritme narratiu. Afortunadament el film també té grans encerts i ens deixa una memorable interpretació del polifacètic i sempre genial Jeff Bridges i una elegant i bella fotografia de Roger Deakins que fan que la pel·lícula es deixi contemplar encara que avorreixi en general.

"Animal Kingdom" de David Michod (2010)

Els estudis cinematogràfics de DreamsWorks i els del duet que componen Walt Disney amb Pixar, tenen pràcticament monopolitzat el gènere d'animació per ordinador a l'actualitat. Formen una dicotomia perfecte amb diferencies molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament s'innoven amb la finalitat de sorprendre al públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks el primer que vol assolir es entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l'últim film animat del estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels super-herois d'una forma convencional i amb gens d'originalitat, re-visitant sobretot l'icònica i clàssica figura del super-heroi referencial de DC còmics Supermán. L'argument es constantment previsible, jugant amb l'ancestral concepte del bé i el mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s'acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d'aparences de qui es el bo o el dolent a la realitat, ja no es cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals, el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l'animació actual.

"Megamind" de Tom McGrath (2010)

Els estudis cinematogràfics de DreamsWorks i els del duet que componen Walt Disney amb Pixar, tenen pràcticament monopolitzat el gènere d'animació per ordinador a l'actualitat. Formen una dicotomia perfecte amb diferencies molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament s'innoven amb la finalitat de sorprendre al públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks el primer que vol assolir es entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l'últim film animat del estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels super-herois d'una forma convencional i amb gens d'originalitat, re-visitant sobretot l'icònica i clàssica figura del super-heroi referencial de DC còmics Supermán. L'argument es constantment previsible, jugant amb l'ancestral concepte del bé i el mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s'acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d'aparences de qui es el bo o el dolent a la realitat, ja no es cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals, el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l'animació actual.

"The Last Exorcism" (El último exorcismo) de Daniel Stamm (2010)

Mitologia o realitat?


L'art cinematogràfic no para d'evolucionar i constantment s'introdueixen noves fórmules narratives dins de la seva concepció formal, per atraure a les noves generacions d'espectadors. D'aquesta forma neix un nou gènere completament influenciat per els videojocs, on el punt de vista principal a la narració el dona una càmera subjectiva portada per un personatge dins de la acció del film. Pel·lícules com Rec (Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007), Monstruoso (Cloverfield, Matt Reeves, 2008) o District 9 (Neill Blomkamp, 2009), formen part del canon d'aquest estil, on és fusionen el fals documental amb el thriller o el terror. El último exorcismo és la nova proposta d'aquest gènere, i revitalitza les histories d'exorcismes emfatitzant més en una suposada realitat- per això és combina la subjectivitat de la càmera amb el documental- que en efectistes seqüències escatològiques i violentes, com ens tenen acostumats els films amb exorcismes. El film ens endinsa llavors, en un relat on els espectadors contemplen en primera persona, (en un guió mínim), com un evangelista bastant escèptic deixa que li filmin fent exorcismes sense creure massa en ells. Ens explica com i perquè els fa, fins que la seva consciència ideològica és veu afectada més del compte en un cas que li encomanen. Aquest canvi psicològic del personatge afecta negativament al relat, perquè proposava al seu plantejament un discurs força interessant respecte a les mitologies eclesiàstiques, i al seu desenllaç final és transforma en un senzill exercici de ensurts fàcils amb poca imaginació visual.

"The Time Machine" (El tiempo en sus manos) de George Pal (1960)

L'odissea de la imaginació.


Viatjar en el temps sempre ha estat un enigma per als grans pensadors de l'historia, i no per casualitat H.G. Wells- el gran mestre amb Jules Verne de la literatura de ciènca ficció del s. XIX i principis del XX- va crear per a la seva novel·la The Time Machine: An invention (1895), una màquina que pogués viatjar per al temps, per imaginar-se com serien el món i l'humanitat al futur. George Pal, productor i director del film, sempre va tenir fascinació per la ciència ficció i per els efectes especials, on era un mestre, i va guanyar 7 oscars, (un d'ells per aquest film). Ens introduïm així, dins d'una pel·lícula on els artesanals trucs en els efectes especials son de vital importància. Totes les seqüències on és mostren com viatja la màquina a través del temps són meravelloses. Hi són fetes amb gran enginy, on els petits trucs de càmera a la fotografia per mostrar el pas del temps, encara avui dia (en l'era digital), sorprenen per la seva eficàcia minimalista a l'estructura narrativa del film, i per la seva bellesa plàstica.
Però la forma narrativa i visual no és l'únic encert del film, ja que té un discurs social i polític molt interessant sobre el comportament i desenvolupament del ésser humà en el futur. Ho demostren les originals escenes on surten els morlocks, (estranyes criatures que viuen sota terra), on nihilistes persones subsisteixen sense govern, i no tenen cap preocupació ni regles. És sense cap dubte la millor versió que s'ha fet mai sobre la novel·la homònima de H.G. Wells, on és demostra que amb pocs recursos tècnics, molta imaginació i gran enginy, és podien fer films de qualitat, com aquest gran clàssic de la ciència ficció.